Sobre l’article de Juan Mata... i altres coses

Tal i com constata l’autor, la majoria de nosaltres aprenem a llegir a l’escola. No obstant això, l’entorn, especialment el familiar, té una forta incidència a l’hora de fomentar el nostre hàbit lector, generant un cúmul de desigualtats entre els infants i al qual l’escola ha fer front, per tal de donar resposta al seu objectiu de generar igualtat d’oportunitats.

Aquest article m’ha fet recordar múltiples experiències personals relacionades amb la lectura, com vaig aprendre, quines dificultats vaig tenir, quins incentius, quines motivacions intrínseques i extrínseques han construït la meva vessant lectora i la meva opinió envers la importància de la lectura en l’educació. 

A casa meva mai s’ha llegit. De fet, la presència de llibres sempre ha estat deguda a funcions decoratives. Ningú de la meva família va superar els estudis bàsics, la EGB, excepte la meva mare que amb 35 anys va fer un curs per tal d’obtenir el graduat escolar. A més a més, he viscut la meva infància al costat de la meva àvia, la qual mai va aprendre a llegir o escriure. Quan penso en perspectiva, crec que aplegava totes les condicions per tal de no mostrar interès en la lectura, fet que hauria d’haver afectat negativament al meu rendiment escolar. Però per més paradoxal que sembli, aquesta carència d’hàbits i de referents lectors va despertar el meu interès en un món completament desconegut fins aleshores: el dels llibres. 

A l’escola primària sempre vaig tenir dificultats amb el català, ja que només el parlava amb la mestra i l’escoltava a classe o veient els dibuixos que m’agradaven, a TV3. Aquest handicap, juntament amb les activitats de lectura obligatòria, van fer que arribés a odiar la literatura, les novel·les i el teatre. Però el meu interès pel món de la natura i les ciències va anar creixent, fins al punt que demanava llibres per al meu aniversari, estalviava per comprar-ne i anava a la biblioteca durant el pati o a les tardes a la municipal (on vaig convertir-me en assidu). Dels llibres infantils vaig passar als llibres per a adults i especialitzats. Sense llegir mai un conte que no fos obligat, vaig adquirir hàbits lectors i vaig millorar la meva comprensió fins al punt que va millorar el meu rendiment acadèmic. A 6è llegia a 310 paraules per minut i tenia un lèxic de caràcter científic que no corresponia a la meva edat. No obstant això, els meus pares em van castigar sense anar a la biblioteca i sense llibres perquè creien que no era bo (encara que sembli inversemblant va succeir en realitat). Amb els anys vaig començar a llegir ciència ficció i el meu rebuig a la literatura es va anar diluint, fins al punt que vaig adonar-me del paper que havia tingut la lectura a la meva vida. 

Aquesta història és la meva, i quan reflexiono sobre el paper de la lectura a l’escola ho faig des de la meva experiència personal. Llegir és com una clau que t’obre infinitat de portes. L’escola ha d’ajudar als alumnes a aconseguir-la i pot mostrar com es fa servir, com la introduïm al pany i la fem girar, com ens serveix per obrir portes. Malauradament, moltes escoles guarden la clau gelosament, adverteixen als alumnes de quines portes cal obrir i quines no són importants, i fins i tot de quines són perilloses o no adequades per a la seva edat. 

Llegir per comprendre, comprendre per aprendre. La lectura té un paper cabdal que no podem menysprear ni corrompre sota la pretensió de normes prescriptives sobre el que s’ha de llegir i el que no. La motivació intrínseca neix de la curiositat pel món que ens envolta, per aprendre, per conèixer, i ha de tenir un incentiu extrínsec que permeti als alumnes desenvolupar el seu interès i hàbit per la lectura, més enllà d’una lectura obligatòria, un examen o un premi.