Quin és el camí a seguir?

Com a cloenda de l’activitat, voldria compartir algunes conclusions de l’autor amb una reflexió personal al respecte. 

Davant del panorama educatiu actual i els seus resultats, resta latent un sentiment que clama per a una transformació d’aquest model educatiu obsolet. Teixidó comenta com la rigidesa normativa de l’Administració l’imita el marge d’acció a l’hora de posar en marxa projectes innovadors. D’una banda, reclama la necessitat d’atorgar llibertat als mestres i a les escoles, però de l’altra, adverteix de la importància d’una direcció pedagògica i institucional que garanteixi una coherència i una fonamentació sòlida dels principis educatius, per tal de no caure en la dispersió i la inestabilitat. 

Sincerament, la lectura de l’article m’ha resultat molt interessant per reafirmar un sentiment que fa molt de temps que forma part de mi. Tinc la profunda sensació que les grans revolucions pedagògiques no van tenir la transcendència necessària, en els nostres dies només han afectat a la forma i no al contingut. Em fa l’efecte que a l’escola s’intenten aplicar els principis de la pedagogia activa però ni s’entenen ni existeix marge de maniobra normatiu per tal aplicar-les correctament. Possiblement, aquelles propostes visionàries atemptaven contra els interessos d’alguns, els mateixos que durant tots aquests anys han fet esforços per blindar l’escola contra el canvi. A més, l’esperit de transformació social sembla esvaït del conjunt del professorat, que mira cap a un altre cantó. Aquestes percepcions m’han neguitejat durant la meva formació universitària, com fantasmes que volen capturar-te i portar-te fins a través d’un camí fosc i tenebrós. 

No obstant això, considero que les tecnologies digitals de la informació i la comunicació han aportat llum a tot plegat. Dins del marc d’actual de crisi econòmica la societat sembla que es comença a bellugar. Potser encara hi ha temps de recuperar les paraules dels grans pedagogs del segle XX, de que l’escola esdevingui una part activa de la societat, potser encara hi ha temps de transformar l’educació tal i com ens encoratja Ken Robinson a les seves conferències. En tot cas, ens caldrà esforç, constància, imaginació i convicció per tal de seguir endavant. 

Tot just, el camí comença ara.

Seqüència inalterable de l’aprenentatge

Des de la perspectiva de l’aprenentatge funcional, l’autor ens desvetlla la seqüència de quatre passos que segueixen els alumnes en el seu procés d’aprenentatge.

El primer correspon a l’interès personal de l’alumne amb la matèria objecte d’estudi, la motivació que el permetrà abordar les activitats amb ganes i despertarà la seva curiositat.

El segon té a veure amb el rendiment personal de l’alumne, la seva eficiència. Si acceptem la diversitat cal que acceptem que no tots els alumnes disposen de les mateixes capacitats, dels mateixos suports i ajudes. Cal que valorem l’esforç que fa l’alumne en relació a les seves limitacions o al seu ritme d’aprenentatge, i no centrar-nos en els resultats absoluts. És més important de progressi amb constància, encara que sigui amb lentitud, en comptes de pressionar-lo per assolir uns objectius que es troben fora del seu abast.

El tercer fa referència a la consecució dels objectius determinats per a un nivell educatiu concret, els que s’esperen que un alumne hagi adquirit a una edat concreta, el nivell d’aprenentatge. Una qüestió important a considerar és que tenim el deure, com a mestres, de preparar convenientment el procés d’ensenyament-aprenentatge, el camí que recorren els nens i nenes, per tal que arribin a aquesta fase, que assoleixin els objectius referencials esperats per a la seva edat.  

Finalment, cal anar més enllà sempre que sigui possible, especialment amb els alumnes que avancen més ràpid que la resta del grup. S’han de potenciar activitats de caràcter creatiu, que estimulin la imaginació, la iniciativa, el talent, cada vegada més complexes, més rellevants i transcendents.  

Referents de la renovació pedagògica del segle XX

A continuació es mostra una presentació amb Slideshare (d'elaboració pròpia) on es fan cinc cèntims dels autors que comenta Teixidó en el seu article, i que destaquen per les seves aportacions a la pedagogia activa i els moviments de renovació pedagògica (inacabada) del segle XX. 

Referents de la pedagogia activa

View more PowerPoint from gersiob9

Objectius vs competències

El currículum de 2007 introdueix un punt de vista nou, el treball per competències. L’autor de l’article ens fa veure que no corresponen a la superació de les conceptualitzacions anteriors, si pertanyen a noves formes d’entendre l’educació. Anteriorment el currículum s’estructurava per objectius conceptuals, procedimentals i actitudinals. Els continguts i objectius del currículum moltes vegades es justificaven amb l’argument que preparaven per al futur, especialment per etapes acadèmiques posteriors. 
No obstant això, l’autor (amb el qual hi estic plenament d’acord) opina que els aprenentatges han de ser funcionals, han de ser útils per el moment que viuen els estudiants, per tal que puguin posar-los en pràctica, que siguin significatius i s’exercitin a la vida quotidiana. Arran d’això, la nova conceptualització per competències vol recollir aquest sentit, aquesta orientació funcional del que s’aprèn a l’escola. 
Alhora, argumenta que la relació entre objectius i competències és plenament complementària i compatible, ja que l’ensenyament ha de tenir unes fites a llarg termini que cal assolir, unes bases instrumentals com ara el càlcul o la ortografia, però sense oblidar que l’aprenentatge d’aquests instruments ha de tenir una utilitat, una connexió amb la vida cultural i social on els alumnes hauran de posar en pràctica allò que saben. 
Ser competent vol dir tenir capacitat per a competir, per a poder afrontar els reptes que ens planteja la vida, i l’escola ha de permetre als alumnes desenvolupar les seves capacitats, habilitats i actituds perquè els puguin afrontar amb les majors possibilitats d’èxit.       

Per a què ha de servir la pedagogia?

La pedagogia és la ciència que estudia l’educació. La seva base és empírica, experimental, ja que parteix d’experiències reals, de la pràctica docent i dels processos d’ensenyament-aprenentatge (acció didàctica). Té una fonamentació teòrica científica, ja que integra conceptes i estudis provinents de diverses disciplines com la psicologia, la sociologia, la biologia, la història, la política, la filosofia, etc. I es caracteritza per tenir una orientació filosòfica, ja que adopta punts de vista, principis i valors. Degut a la seva definició, de pràctica pedagògica no pot haver-hi només una, n’hi ha d’haver una diversitat, de la mateixa manera que hi ha diversos punts de partida, diversos alumnes, diversos recursos, diverses opinions i criteris.

La pedagogia, més enllà de les teories de l’educació, ha d’aportar intervencions fonamentades per tal d’articular els processos d’ensenyament-aprenentatge, ha de poder estructurar, justificar i donar coherència al sistema educatiu. En paraules de l’autor: “La pedagogia, per acomplir les finalitats de l’educació, ha de proporcionar criteris clars que guiïn l’acció pràctica i normes d’acció resultants de les experièn­cies que s’han mostrat més funcionals, més eficaces i prou eficients.” (Teixidó, 2010, p.220)    

Els docents tenen un paper determinant envers les variables del procés i cal que prenguin un paper actiu envers aquest tema. La didàctica, definida com “l’acció de mostrar el coneixement als alumnes” (Teixidó, 2010, p.220) és la que guiarà les activitats i les metodologies, allò que es fa a les aules, però que cal que estigui fonamentat i definit per una visió pedagògica coherent i estructurada. 

Primer, caldrà definir les finalitats de l’educació i els principis que han de caracteritzar aquesta, de la manera més democràticament possible, per després que la pedagogia permeti guiar la pràctica docent cap l’assoliment d’aquestes finalitats, a través d’una didàctica òptima, sòlida, justificada i contrastada experimentalment. 

L'escola, un sistema obert

Una idea molt interessant de l’article és la visió de l’escola com un sistema obert, on les relacions que s’estableixen amb l’exterior tenen una influència en el propi sistema, i viceversa. L’escola no pot fer la seva funció de manera aliena al seu entorn, les variables que hi influeixen són diverses, i corresponen a les característiques de la societat en què vivim, la diversitat dels alumnes, els recursos de què disposa l’escola, els professorat i la seva manera d’entendre i d’estructurar els processos d’ensenyament-aprenentatge, els que entenem per resultats de l’educació, etc. 

El següent hipervincle mostra un petit diagrama (d'elaboració pròpia) sobre les variables que intervenen a l’escola: Presentació PREZI 

En contraposició, l’escola actual sembla que vulgui eludir els que succeeix més enllà de les seves aules i que, malgrat la resistència, acaben afectant inevitablement la dinàmica de l’escola com a institució. El motiu: l’escola no és un sistema tancat, és un sistema obert.

De què va aquest blog?

Aquest blog neix com a resposta a l'activitat sobre l'article d'en Martí Teixidó i Planas: Sistema pedagògic i competències bàsiques. Publicat a la Revista Catalana de Pedagogia 2009-2010, vol. 7, p. 213-248. 
Versió en línia a: #PDAAAD_M5B

La meva intenció és evidenciar la lectura l'article, de la manera més clara, reflexiva i significativa possible, sense fer-ne cap resum. D'una banda intentaré sintetitzar les idees que considero més rellevants, així com reflexions i conclusions que n'he pogut extreure. D'altra banda, recopilaré informació envers els diversos pedagogs i les seves pràctiques que s'esmenten a l'article. 

El perquè del nom "andròmina pedagògica"? 

Doncs perquè considero que la gran renovació pedagògica de principis del segle XX no ha aconseguit transformar el nostre model escolar, clarament obsolet i ineficaç de portar a terme de manera óptima les seves fites. Al segle XXI, amb les revolucions tecnològiques i culturals sembla que aquelles experiències "d'escoles noves" estan massa lluny, massa enrere en el temps com per tenir validesa. Però, qui és realment una andròmina? Qui ha esdevingut un moble antic, atrotinat, inútil? Potser encara no ha arribat l'hora de llençar algunes coses antigues, potser cal recuperar-les de l'oblit i treballar per actualitzar-les, adaptar-les als nostres temps i les nostres necessitats. Potser  és el sistema que encara fem servir avui, amb profundes i velles arrels, el que ha esdevingut una andròmina que ja no podrem fer servir més...

Quant de temps haurem d'esperar abans no canviem de mobles?