Com viuen les vaques?

Com a estudiant, l’avaluació sempre ha estat el tema més transcendental: Què entra en l’examen? Quant val cada treball? Quina és la data límit d’entrega? Quin professor corregeix “millor”? Quantes pàgines ha de tenir el treball? 

Aquestes són algunes de les moltes preguntes que ens hem plantejat amb regularitat, com a alumnes, i que les seves respostes han condicionat la nostra manera d’estudiar i de fer front a les classes. L’aprenentatge, malauradament, ha quedat relegat a un segon pla. Els fruits de moltes hores de classe, de treball i d’estudi es manifesten en el futur com el testimoni d’haver rebut una educació acadèmica més o menys profitosa. Altres vegades, amb més de sort, hem pogut gaudir de moments màgics, on el nostre imprevist interès unit a la motivació del mestre, ens ha permès obrir les portes del coneixement i aprendre coses que recordarem per sempre. Sens dubte, l’avaluació ha jugat un paper molt important a les nostres vides, ens ha posat a prova, ens ha dut a l’èxit, ens ha dut a la frustració, ens ha obert portes i ens ha tancat d’altres. A casa, els nostres pares rebien els resultats de l’avaluació amb expectació, entre els alumnes sorgia la competitivitat, l’enveja, la resignació, la companyonia, la complicitat, el rebuig... les implicacions han estat moltes i diverses, però quin ha de ser el veritable objectiu de l’avaluació?

En el seu article, Santos posa de relleu la seva finalitat de comprovació del grau d’assoliment, per part dels alumnes, dels objectius educatius, de les competències, dels continguts, de les actituds, dels aprenentatges; alhora que permet conèixer l’eficàcia del programa docent, de tot allò que és responsabilitat del mestre i que poques vegades es posa en dubte. Tot seguit, ens desvetlla la relació entre els instruments d’avaluació i l’estructura dels aprenentatges, on les preguntes que hauran de respondre els alumnes condicionaran el tipus d’aprenentatge. L’autor, fent referència a Doyle, enumera algunes tipologies de tasques ordenades de menys a més riquesa intel·lectual: memorització, aprenentatge de logaritmes, comprensió, anàlisi, opinió i creació. Si l’avaluació es configura de manera que només cal memoritzar per superar-la amb èxit, els aprenentatges del alumnes estaran orientats a aprendre de manera memorística, en detriment d’altre tipus de tasques més valuoses, que profunditzen més en el coneixement i requereixen de més capacitats i destreses. 

Se’ns dubte, l’anècdota de “Com viuen les vaques?” és un clar exemple del que succeeix a moltes escoles, on els principis pedagògics dels centres, els currículums, la programació docent, les activitats d’aula, etc., donen importància a una sèrie d’aptituds que, per motius i exigències diverses, no s’avaluen amb el rigor necessari i que malauradament tindran una menor repercussió educativa.