Els instruments d’avaluació condicionen l’estil d’aprenentatge, la forma d’aprendre

Imaginem un aula tradicional, on el mestre explica els continguts del llibre, fent llegir a alguns alumnes en veu alta, per després, un minut abans d’acabar la classe, dictar els números dels exercicis que s’hauran de fer a casa. Al dia següent és comença corregint els deures, per després reprendre la pàgina on es van aturar la sessió anterior. Al final de trimestres arriben les avaluacions i, com era d’esperar, l’examen escrit, individual, recull una sèrie de preguntes semblants als exercicis fets a classe. Les més simples són d’omplir forats, de recordar el lèxic específic, les més complexes són d’establir relacions de semblança entre dues temàtiques. No obstant això, el gruix de l’examen correspon a un seguit de preguntes que tenen una resposta directa en el llibre, i que l’únic que cal és copiar o recordar-les amb exactitud. 

Ara imaginem un aula amb una pedagogia diferent, on els alumnes s’organitzen en grups de treball. Durant les primeres setmanes de curs van decidir, de manera consensuada, estudiar l’exploració espacial. Cadascun dels grups de treball esdevé una comissió relacionada amb els diversos aspectes d’interès sobre la temàtica escollida: comissió històrica, comissió tecnològica, comissió científica, comissió política i comissió periodística. L’objectiu de la classe serà el de dissenyar una missió espacial tripulada a un indret del sistema solar. Per tal de fer una proposta seriosa caldrà que cada comissió aconsegueixi informació, l’analitzi, la valori, elabori hipòtesis, faci estimacions i càlculs matemàtics, busqui arguments que defensin la seva proposta de tecnologia de propulsió emprada, de forma i característiques de la nau, de l’interès científic del lloc escollit, de com fer front als perills dels viatges espacials, a com informar a la gent sobre el seu projecte i aconseguir finançament... Molts tipus de tasques, moltes competències implicades. Però una vegada acaba el trimestre, i amb ell aquest projecte, el mestre es veu obligat a avaluar ortografia, càlcul i altres continguts estrictament curriculars. I finalment, la tipologia de l’examen és la mateixa que en el grup anterior: de caire memorístic, examen escrit, individual.  

Quin dels dos grups estarà més preparat per tal de fer front a l’avaluació? Quin tindrà més percentatge d’èxit? Ha influenciat l’avaluació en l’aprenentatge dels alumnes?

 Sense descriure el context és difícil respondre a aquestes preguntes, sense conèixer als alumnes i els continguts concrets de les activitats que s’han dut a terme. No obstant això, sembla més adequat pensar que el primer grup tindrà més facilitat de cara a l’avaluació pel fet que la dinàmica de l’aula estava orientada a desenvolupar la memorització, la repetició d’informació. Per tant, tot i que parlem d’una pedagogia pobre des del punt de vista dels aprenentatges i la tipologia de les tasques, l’avaluació s’adequa al que s’ha fet a l’aula. D’altra banda, en la segona situació, els alumnes poden haver après moltes més coses i molt més interessants des del punt de vista educatiu, però en aquest cas la tipologia d’avaluació no correspon amb el que s’ha treballat, i aquest fet podria condicionar negativament els resultats d’aquesta.

L’administració i les famílies volen tenir proves de l’èxit i del fracàs dels alumnes. L’avaluació està condicionada per moltes exigències externes, tal i com apunta Santos en el seu article “Dime cómo evalúas y te diré que tipo de profesional y de persona eres” (2003): prescripcions legals, supervisió institucional, pressió social i condicions organitzatives. Per tant, tot i que l’educació estigui encaminada cap a uns altres objectius, l’avaluació condicionarà l’aprenentatge dels alumnes, ja que aprendran el que entra a l’examen i ho aprendran de la manera que se’ls hi pregunta. 

En l’exemple abans mencionat, on la dinàmica de la classe no s’ajusta a les exigències de l’avaluació, podem esperar que la seva manera d’aprendre, el seu interès, la seva motivació es configuri d’una altra manera, per tal de poder fer front a l’avaluació amb les majors possibilitats d’èxit. Quan Santos diu “Els instruments d’avaluació condicionen l’estil d’aprenentatge, la forma d’aprendre” fa referència a aquesta situació. Superar l’avaluació es converteix en l’objectiu principal de tot el procés educatiu, condicionant què i com aprendran els alumnes.